No seré jo el que us convidi a veure Venècia (ni qualsevol altre indret del món) de pressa. Però us puc ben assegurar que veure Venècia enfundat en unes sabatilles esportives no només és possible (sí!, es pot ser 'runner' a Venècia) sinó que és molt recomanable. Per què? Doncs perquè els carrerons i carrerots de bona part de la ciutat es veuen de forma diferent tot trotant, i la imatge de la Venècia laberíntica pren forma definitiva quan s'accelera el pas i la sorpresa de girar per una cantonada estreta o endinsar-se en un sotoportego llòbrec i mig en tenebres accentua la màgia que en realitat destil·la la ciutat un cop el viatger s'allunya dels cartells de 'Per Rialto' o 'Per San Marco'.
Allò fonamental, en tot cas, per fer 'running' a Venècia és escollir la zona per córrer. He pogut llegir a diversos 'runners' que havien fet servir zones llargues com el Zattere, a la zona portuària, que facilita un espai relativament ample i recte que pot ser molt convenient (a més de tenir unes vistes fantàstiques de la llacuna). Però la que jo he provat és una mica diferent, més atrevida: la zona alta del Cannaregio. Aquesta és una zona on resideixen els locals que encara no han estat desplaçats fora de la seva ciutat pels turistes i que, a més, es troba quasi completament desprovista de visitants, de pelotons de creuers o de viandants que deambulen a pas de tortuga amb un gelat a la mà.
És una zona plena de carrers estrets, amb una orografia rebregada per una bona colla de ponts (els corredors d'asfalt o més urbans iguals han de fer una mica més de cames per superar-los que no pas els de trial o derivats), amb racons, sotoportegos, places (campos) sobtats, molta ombra, i també, és clar, carrerons sense sortida. Entenc que per a un 'runner' que tingui ganes de fer un entrenament seriós tot això pot sonar a poc convenient, i potser és així. Però us puc assegurar que mai he gaudit mai tant com al Cannaregio fent cames. Sí, per descomptat, prendràs carrerons equivocats, recaragolats, et trobaràs amb cantonades que amaguen camins sense sortida que et faran recular, espais estrets en els que potser hauràs d'arrambar-te a les esquerdades parets de la vella Venècia en creuar-te amb un local. Sí, cert. Però també n'és la gràcia.
Com a regal final, aquesta zona superior del sestier del Cannaregio, t'ofereix diferents sortides a la llacuna, amb zones d'ombra i bancs que et poden permetre bé fer una merescuda aturada, bé fer uns quants estiraments amb vistes a Murano (a la part més superior de l'illa) o al pont de la llibertat que connecta Venècia amb terra ferma (al cantó est, més de la banda esquerra del sestier).
En definitiva, no sóc jo qui per dir-vos que és la millor opció (per fer-ho, com a mínim, hauria d'haver-ne provat d'altres, cosa que no he fet), però us ben asseguro que l'experiència és fantàstica i, per bé que intueixo que no és l'indret adequat per fer sèries ràpides (un no pot girar cantonades del Cannaregio esprintant sense córrer el risc d'endur-se'n per endavant alguna iaia veneciana) sí ho és tant per trotar una llarga estona (el temps passa molt de pressa amb un circuit laberíntic i preciós com aquest) com per tenir una perspectiva diferent de la part de Venècia menys concorreguda i menys transitada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada