Visitar Venècia

Les guies de viatge sempre han estat instruments controvertits per als viatgers. Per una banda et donen pistes sobre què veure i com veure-ho però per l'altra t'acaben donant massa pistes i, en definitiva, li donen les mateixes pistes a tothom i allà que ens acabem trobant, fent cua al Palazzo Ducale, al Campanile o a un bar secretíssim que ningú coneix, tant ple d'encant com de turistes. Però... i si us digués que hi ha una guia que no és una guia? I que no la fa servir quasi ningú. I que el que proposa no és un seguit de planes hipertextualitzades amb un munt de petites imatges i texts en cursiva i negreta. Doncs això és, exactament, 'Venecia es un pez: una guía' del venecià Tiziano Scarpa, editada per Editorial Minúscula (2007). I sí, és una guia (el mateix autor ho ha volgut incloure en el títol), perquè fa això, guiar-te, permetre't ubicar-te a Venècia. Però no et donarà itineraris de l'estil què-veure-a-venècia-en-24-hores, ni et farà un llistat...

Imagino que com continuem afegint la Scala Contarini dal Bovolo a la llista d'indrets secrets de Venècia deixarà de ser secreta i li calçaran un Starbucks a la cantonada. Però el petit carreró que des del carrer Locande hi porta està prou amagat de les riades de turistes, a pesar de la seva proximitat amb Sant Marc. Bovolo vol dir cargol en italià i il·lustra perfectament el recaragolament d'aquesta escala exterior del palauet de la família Contarini, construït al Trecento i molt ben conservat fins a l'actualitat. Les seves escales circulars venen rivetades per una barana i uns arcs blancs que contrasten amb el fons de maó vist, i et duen a una vista superior del sestier de Sant Marc, just pel damunt dels terrats de la resta de casetes. Previ pagament d'una entrada es poden pujar les escales i visitar el palau Contarini, per bé que no cal endinsar-s'hi per contemplar la singular bellesa d'aquesta espiral grimpadora que s'amaga en un carreró sense sor...

No seré jo el que us convidi a veure Venècia (ni qualsevol altre indret del món) de pressa. Però us puc ben assegurar que veure Venècia enfundat en unes sabatilles esportives no només és possible (sí!, es pot ser 'runner' a Venècia) sinó que és molt recomanable. Per què? Doncs perquè els carrerons i carrerots de bona part de la ciutat es veuen de forma diferent tot trotant, i la imatge de la Venècia laberíntica pren forma definitiva quan s'accelera el pas i la sorpresa de girar per una cantonada estreta o endinsar-se en un sotoportego llòbrec i mig en tenebres accentua la màgia que en realitat destil·la la ciutat un cop el viatger s'allunya dels cartells de 'Per Rialto' o 'Per San Marco'. Allò fonamental, en tot cas, per fer 'running' a Venècia és escollir la zona per córrer. He pogut llegir a diversos 'runners' que havien fet servir zones llargues com el Zattere, a la zona portuària, que facilita un espai relativament ample i recte ...

No hi ha cap dubte que mirar des del Campanile de Sant Marc cap a la plaça sobre la que s'erigeix és un plaer. Veure les formiguetes turistes moure's molt poc a poc, fer passets i aturar-se per fer-se fotos, fascinar-se amb la perfecta i mil·limètrica ubicació de les taules de les caríssimes terrasses dels bars, sobtar-se amb els cúmuls de coloms que sepulten turistes amb les mans esteses i unes besses als palmells, és una de les activitats turístiques que s'han de fer a Venècia. Però hi ha una altra vista de Sant Marc que, personalment, prefereixo i que em provoca calfreds i m'humiteja els ulls. Es tracta d'accedir a la 'loggia' frontal de la Basílica de Sant Marc, a la que s'accedeix pagant un tiquet extra dins la mateixa basílica (que també inclou el museu) i pujant unes escarpades i vertiginoses escales tot just al final del 'percorso della visita', quan ja enfiles cap a la sortida. La portalada et dóna accés a la llotja just per darrera ...

Segona fila, tercera finestra... Quan viatgem ens tornem antropòlegs, sociòlegs, politòlegs. Creiem entendre una ciutat que trepitgem durant dos o tres dies. Amb això ens és suficient per fer teories estrafolàries i atrevides que vomitem sobre els nostres soferts amics i familiars als que els ensenyem els nostres Hoffmans i els nostres powerpoints . És inevitable, és clar, fer l'esforç d'entendre els llocs que visites. Encara diria més: és imprescindible. L'esforç fa que intentem, encara que potser sense encert, posar-nos en la pell dels indrets que visitem. Però sovint, admetem'ho, som molt agosarats. I en aquest agosarament he trobat molts turistes a Venècia dient-me que a la 'ciutat-peix' (llegiu-vos, si us plau, el mini-llibre del Tiziano Scarpa) no hi viu ningú, cap local, cap venecià, si més no. I és fals. Completament fals. Qui assevera tal cosa creu deduir-ho del seu deambular pels voltants de Sant Marc i del Rialto, per les zones turístiques, e...